L’any 1970, des de les instàncies jurídiques del règim franquista s’impulsava la redacció de la Ley de peligrosidad y rehabilitación social (LPRS), que es va acabar aprovant el mes d’agost del mateix any.
Transvestits en un carrer, vistos a través del vidre d'un bar, al districte cinquè, al conegut popularment com a barri Xino, a Barcelona / Fons Gabriel Casas i Galobardes. ANC
La Ley de peligrosidad social y rehabilitación social es postulava com una actualització de la Ley de vagos y maleantes i tenia per objectiu reprimir l’homosexualitat, entre d’altres. El moviment homosexual era cada cop menys invisible, i la dictadura ho veia com una amenaça als valors de la família tradicional catòlica. Aquesta llei va esperonar la contestació dels primers activistes homosexuals a l’Estat espanyol i, en particular, a Catalunya. En aquest sentit, Armand de Fluvià va assumir, des de la clandestinitat, el liderat d’aquesta protesta en contra d’una llei que considerava les persones homosexuals com a desviades, pervertides, invertides, immorals, asocials, corruptores de menors i delinqüents. Aquell mateix any es va fundar l’AGHOIS (Agrupación Homófila por la Igualdad Sexual), embrió del Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH) el 1971, amb l’objectiu de denunciar la situació anòmala dels homes i dones no heterosexuals durant la dictadura.